fbpx

fragment rajola

Fons: Museu de la Pesca, Palamós

Col·lecció: Fons de Ciències Humanes

Número d’inventari: 0370

Nom objecte: rajola heràldica; emblema de Miquel Sarriera

Cronologia: 1533

Material / tècnica: argila blanca, trepa

Dimensions: 15 x 15 x 2,5 cm

Emplaçament  castell de Vulpellac

Descripció: rajola quadrada, decorada en blau amb representació heràldica i motius vegetals als angles sobre fons blanc. Realitzada amb trepa i traç lliure. Al centre, dins un marc esbiaixat en forma d'escut que ocupa la part central, inscripció en llatí "ego sum qui pecavi", que inclogué al seu escut Miquel Sarriera, senyor del castell de Vulpellac. Els angles que no ocupa l'escut, estan decorats amb un element vegetal

Informació aportada per Xavier Rocas, director del Terrracotta Museu, La Bisbal d’Empordà

Rajola de paviment originària del castell de Vulpellac, una peça que es data entre els anys 1533-1539 i que es designa genèricament com a rajola “gòtica” de motius heràldics.

La rajola porta dibuixada el lema epigràfic inscrit dins d’un escut: “Ego sum qui pecavi“ amb la data de “1533” (“Jo sóc el qui ha pecat 1533”), referit a Miquel Sarriera, aleshores senyor del castell. Acompanyant la decoració principal trobem als angles una reproducció de temes vegetals clàssics, els quals combinats coordinadament entre si formen un dibuix que recorda un motiu vegetal, una mena de capoll de disposició cruciforme.

Val a dir que la confessió “Ego sum qui pecavi” es troba escrita de manera reiterativa no només en les rajoles de paviment del castell de Vulpellac, sinó també en enteixinats i diverses llindes de l’edifici. Una frase que, tanmateix, ha donat peu a una llegenda macabra segons la qual Sarriera féu matar injustament (com Otel·lo), a la seva muller i que, de retruc, ha servit per popularitzar el castell i el personatge.

Tècnica

Com la majoria de rajoles, aquesta del castell de Vulpellac és modelada amb un motlle de fusta. Des d’un punt de vista físic, la rajola té forma quadrada i mesura 15 x 15 cm de costat, amb un gruix constant de 2’5 cm. Presenta els laterals amb un característic bisell inclinat cap endins que garanteix la bona conjunció frontal en el moment de ser col·locades. Pel que fa al revers, es presenta llis.

L’argila és de regular qualitat, amb presència prou visible d’impureses per un excés d’intrusions minerals i un dèficit de decantació en les pastes; això la fa porosa i relativament fràgil. Pel que fa al color de la pasta, predomina el to palla -ocre clar-, tot i que en algun punt observem tonificacions més rosades, fruit sens dubte d’una cosa tan aleatòria com el procés de cocció.

La rajola (de manera semblant a la resta de rajoles d’aquesta mateixa sèrie) és decorada amb blau amb el lema epigràfic dibuixat a trepa. La trepa és la tècnica decorativa (i per extensió el dibuix que en resulta) que possibilita l’ornamentació manual d’un objecte ceràmic a partir de la utilització d’una làmina flexible amb un dibuix retallat. La seva aplicació és molt senzilla: es disposa la plantilla damunt la peça amb la base d’esmalt (en el nostre cas blanc d’estany), tot acolorint els espais que es deixen buits amb blau (òxid de cobalt).

Hom situa l’inici de la producció de rajoles “gòtiques” fetes a trepa durant el darrer quart del segle XV, moment en què els escudellers barcelonins introdueixen l’ús d’aquesta tècnica decorativa d’una manera generalitzada. La seva aplicació va permetre realitzar produccions seriades alhora que agilitar la tasca decorativa, amb una clara voluntat de rapidesa, uniformitat i economia de producció. Aquestes rajoles fetes a trepa cobreixen la primera meitat del segle XVI, amb prolongacions fins a la darreria del segon terç de segle, tal com avala la troballa d’algunes rajoles heràldiques.

L’aristocràcia en temps difícils

Enmig de la davallada econòmica i demogràfica del país, després de les grans pestes, de les revoltes remences i dels deu anys de la dramàtica guerra civil del segle XV, la noblesa rural catalana pateix com tota la societat els desequilibris inflacionistes del període i les conseqüències de les retallades en la seva fiscalitat, de l’emancipació de la pagesia i del poder cada vegada més important dels consells que governen els municipis, controlats per la burguesia no subjecta al feudalisme.

Les bandositats entre nobles, senyors de castells i pobles, és la tònica imperant en el segle XVI. Alguns d’aquests, fins i tot, es dediquen al bandidatge o protegeixen els bandolers i les seves quadrilles i els donen suport a canvi de compensacions monetàries. Les autoritats reials, els virreis i veguers, per aturar la violència, han de donar ordres estrictes sobre l’ús d’armes i controlar els bàndols en discòrdia.

És llavors quan l’aristocràcia terratinent i castellera comença a transformar les seves petites fortaleses en veritables palaus, amb la intenció de fer-hi exhibició de domini i poder. Els seus casals, abans rústecs i d’una certa austeritat (explicable per la funció bèl·lica defensiva que havien de tenir) adopten al llarg del segle XVI un esplendor i ostentació cada cop més evident.

De fet, aquest fenomen no és més que una mostra palpable de la reacció senyorial davant la crisi i la pèrdua de poder soferta; per tal de demostrar tot el contrari, els nobles faran un esforç, endeutant-se si cal, per dignificar les seves residències. Així veiem com els castells que tenen caràcter urbà es transformen en palaus, amb grans finestrals i balconades, portes amb arcades i interiors més sumptuosos, de sostres enteixinats, paviments enrajolats finament i grans llars de foc. La tasca constructiva més exhibicionista és la proliferació d’escuts heràldics de la nissaga o dels de les famílies amb les quals van emparentant, col·locats en baixos relleus de pedra, esculpits en els enteixinats de fusta, en els enrajolats o en els vitralls de les finestres.

Un personatge conflictiu segons les llegendes

Dels Sarriera, senyors de Vulpellac, podem dir que devien estar immersos en tots els inconvenients propis d’aquest segle i abocats a sobreviure de la forma que fos i amb els mètodes a l’abast per no decaure. D’ells es diu que eren gent “de sang calenta”, i de bel·licositat intermitent. De totes maneres, documentalment ben poques coses sabem d’aquesta nissaga i de vegades només coneixem aspectes de la seva existència a través de llegendes, amb fonament o sense, fruit de les imaginacions romàntiques.

Miquel de Sarriera és el més famós d’aquest cognom per les inscripcions que va deixar al seu castell baixempordanès. Es diu que en la seva joventut havia sigut bandoler, d’una forma més o menys clandestina. Fins i tot se li atribueixen profanacions de temples i maltractaments a capellans; es conta que una vegada va entrar armat amb el cavall dins d’una església per castigar un clergue en plena missa.

També s’explica que en un atac de gelosia va tancar la seva esposa en una cel·la fosca fins que va morir i aleshores l’enterrà en el pati del castell. Tot això venia perquè el seu amic el baró de Cruïlles, senyor de Peratallada (i, per tant, veí seu), hi anava a vegades a jugar a escacs i Sarriera va observar que entre l’esposa i l’amic s’encreuaven mirades de complaença i s’engelosí. Després de l’enterrament enfollí i li va donar per gratar amb les ungles el terra del pati com volent desenterrar la dona (llegenda contada per Llorenç Brunet, de Barcelona, l’any 1924).

Una altra versió diu que Sarriera s’enamorà d’una jove del poble que festejava amb un noi d’allà mateix. El pare, veient un enllaç avantatjós, casà la donzella amb el senyor. El noi desesperat, va explicar a Sarriera diverses mentides d’infidelitat de la novella esposa del baró. Aquest, mort d’enveja, la va tancar a la presó fins a la mort (altres diuen que la va emparedar). El noi, penedit, es va suïcidar (Joan Amades, 1950, Folklore de Catalunya. Rondallística).

També s’explica que Sarriera, per totes les malifetes, sacrilegis i crims, fou excomunicat i va haver d’anar a Roma a demanar perdó al Papa.

Les inscripcions del castell van fomentar aquestes “histories vora el foc”,  convertides més endavant en llegendes. Les dues més importants col·locades en diversos llocs com, per exemple, la de la biga d’una sala amb lletres blanques sobre fons negre: “Ego sum qui pecavi et egi iniqui obcecro Domine ne avertas me manus tuas contra me. 1533. Miquel Sarriera” (de la qual la nostra rajola en seria una abreviació) i “Doce me facere volumtatem tuam” són frases de l’Antic Testament, del llibre segon de Samuel, atribuïdes al penedit rei David que havia ofès Déu.

Per les poques dades que tenim, sabem que Miquel de Sarriera heretà la baronia de Vulpellac del seu oncle Alfons de Sarriera i que féu testament l’any 1557; al cap de poc devia morir. S’havia casat en primeres noces amb Violant de Biure i enviduat, l’any 1538 s’emmaridà amb Violant-Margarida de Sarroca, amb qui va tenir una filla, Joana, l’any 1549. Vidu de nou es tornà a casar aquesta vegada amb Polònia, probablement de cognom Moner; d‘aquest enllaç va néixer un fill, Pere, l’any 1552, que va succeir el pare.

Un enrajolat magnífic

La rajola conservada al Museu de la Pesca, combinada amb d’altres, conformarien el paviment de la Sala Major del castell dels Sarriera a Vulpellac, i reflecteixen el bon gust de Miquel en la decoració dels interiors del seu castell-palau. Les diferents rajoles mostren noms i cognoms, emblemes heràldics i altres aspectes d’aquesta família. Vegem-ho en una fotografia antiga (fig. 1): 1) Una porta l’escut Sarriera: una flor de lis sobre una muntanya de la qual brolla un rierol o riera; 2) al costat, emmarcat per un escut, el nom del senyor de la casa; 3) una altra amb la llegenda “Ego sum qui pecavi” amb la data de 1533; 4) una quarta porta l’escut de la família Biure, representat per dos pals en el primer quarter i en el segon una banda de sabre amb dos creus envoltada per altres deu creus petites disposades en orla; 5) i una altra les armes de la família Sarroca, de la segona muller: tres roquetes o torretes, dos a sobre i l’altra a sota. 6) També coneixem una altra rajola amb un escut sense blasonar i amb la frase: “Uxor autem bona domino apreparatur” i l’any 1539, precisament un any després d’haver-se casat amb la dama Sarroca, com si Sarriera volgués agrair a Déu haver-li preparat una bona esposa. 7) Una darrera rajola llueix un escut també sense figures heràldiques amb la frase bíblica “Doce me facere volumtatem tuam”, l’única que és amb escriptura gòtica baixmedieval a diferència de les altres que són amb lletra llatina clàssica. Altres paviments estarien formats per rajoles de mostra (8) que potser es combinarien amb les blasonades i escrites; tot el conjunt és fet amb color blau sobre fons blanc.

Hi ha diferents opinions sobre aquests escrits; sobretot el que diu en llatí “Jo sóc qui va pecar”. Alguns l’interpreten com una penitència imposada per algun fet delictiu comès per Sarriera. Per bandositat? Per gelosia, com voldrien les rondalles? Per demanar la misericòrdia divina en un excés de misticisme obsessiu? Per exagerar el penediment de pecats normals que a ell l’amoïnen?

Sigui com sigui, de fet ens trobem en un període, segles XVI i XVII, en què es va generalitzar el fet de posar inscripcions en els edificis, sempre de temàtica moral o religiosa a causa del capteniment cristià de la gent d’aquell temps, tant a les cases de la pagesia com a les de la burgesia mercantil o en els casals de senyoria civil o eclesiàstica. De vegades en català, com aquesta: ”Jesús, Joseph y Maria, son lo meu llum y guia” (mas Clotas, de Castell d’Empordà); d’altres de més erudites escrites en grec clàssic que diu traduït: “Coneix-te a tu mateix” (carrer dels Tarongers de la Bisbal); en castellà, “Mira que Dios te mira” (casal Ros-Ciurana, del mateix lloc i carrer); en llatí, “Spes mea in Deo est”, és a dir, “la meva esperança és en Déu” (d’una casa de la Tallada), o aquesta altra: “Carissime time Deum et fuge a non timentibus eum”, que exhorta a tenir temor de Déu (d’una casa de Parlavà).

compromis qualiat turistica     producte emporda    cat M P    convention bureau     TripAdvisor    logo canal super3    super3 vermell 

 

MUSEU DE LA PESCA. PORT DE PALAMÓS

Moll Pesquer, s/n. 17230 Palamós
972 600 424 | infomuseu@palamos.cat
G-17752635

ajuntament logo    logo palamos turisme