Veles al port. Homenatge a Lluís Collell

Lluís Collell

Lluís Collell i Balot (1920-1974) va ser des de ben jove un apassionat del mar. Començà els estudis de radiotelegrafia, però els hagué de deixar en ser cridat a files amb "la lleva del biberó", estudis que reprengué en acabar la guerra, alternant-los amb el servei militar obligatori. S’embarcà com a radiotelegrafista l’any 1942. Va treballar per a diverses companyies, entre elles la Transmediterrània, i preferentment amb vaixells de càrrega com el Josiña i el Santoña, que li permeteren viatjar per mig món.

AAquesta professió la va deixar a finals dels anys cinquanta, després d’haver-se casat i format una família, per prosseguir amb el petit negoci familiar, encara que això no li va treure les ganes de seguir vigilant el trànsit portuari de la vila, i col.laborant en aquest tema amb la premsa local, amb els pseudònims de "cirrus" o "marinero".

La BADIA de PALAMÓS

Un dia de nord

Per l’aspecte dels velams i de la mar, la fotografia es degué fer aprofitant un moment de recalmó a la badia. Per fora del resguard de la costa el ventpodria assolir el grau de temporal. El nombre de vaixells ens indica la importància de Palamós com a port de refugi per als vaixells que pretenen embocar elgolf de Lleó amb ventades del primer i quart quadrants.

Els vaixells no són pas identificables, però pels seus aparells sabem de quin tipus són.

D’esquerra a dreta hi podem veure:

1 - Un pailebot amb tot el velam, excepte les escandaloses, entrant

2 - Un pailebot amb tot el velam, excepte les escandaloses, entrantal resguard palamosí, a la recerca d’un bon lloc per fondejar.

3 - Una fragata (buc negre) fondejada carregant el velam. Encara té donats els velatxos i les gàbies.

3-4 - Dos bergantins goleta maniobrant, amb el velam de tall.

5 - Un bergantí goleta de tres pals.

6 - Una goleta de velatxo de tres pals, amb el velam aferrat.

7 - Un pailebot amb tot el velam hissat, possiblement disposant-se a fondejar.

8 - Un altre pailebot, també amb tot el velam,que podria intentar sortir del fondejador.

9 - Un petit gussi aparellat llatí.

També hi podem veure dos llaguts de pesca maniobrant entre els vaixellsTambé hi podem veure dos llaguts de pesca maniobrant entre els vaixellsfondejats i, a primer terme, un petit gussi amb la vela carregada.

FRAGATA

 "Palamós", tombant la quilla amb l'ajuda de les xates

La maniobra de tombar la quilla consistia a fer escorarLa maniobra de tombar la quilla consistia a fer escorarel vaixell a una banda, mitjançant el trasllat de llast i de potentsaparells donats a les espigues dels pals mascles des deles xates, per deixar fora de l’aigua la carena de la banda contrària,i poder-la netejar o efectuar-hi les reparacions necessàries(calafatar, canviar part del folre de coure, etc.). Quan lacarena d’una banda estava llesta, es repetia la maniobra per labanda contrària.

La fragata Palamós (ex John Bunyan), de buc de fusta, va ser construïda el 1875per B. Robesheau de Meteghan, Nova Escòcia, Canadà. Feia 58,24 m d'eslora, 11,64 m de mànega i 6,70 m de puntal, 1.201 tones de registre brut. Va ser matriculada a Barcelonai abanderada a Espanya el 1891 com a propietat d'una societat formada per Gayetato Roger de Aymerich i Martín Roger Aymerich, Hijos de Gaspar Matas. Finalment va ser desballestada a Barcelona el 1907.

BRICBARCA

"Teresa"

El Teresa (ex Cloncaird) era un vaixell de buc d'acer,construït a Glasgow l'any 1882. Tenia un registre de 1.354 BRT i una eslora d'uns 70 m. Quan es va fer la fotografia estava abanderat a Itàlia. Està atracat de punta (proa al moll) a la part defora del moll comercial.

Amb la construcció metàl·lica la marina de vela entrà a la modernitat. L'acer va permetre augmentar el tonatge dels vaixells, disminuir sensiblement la relació eslora / mànega (més velocitat), donar més solidesa als bucs, disposar de tancs de llast, comptar amb arboradures molt més fermes i amb eixàrcies més rígides. També, els bucs metàl·lics eren de més fàcil i barat manteniment.

L'aparell de bricbarca era com el d'una fragata, però sense les veles quadres del pal de messana. En un bricbarca de tres pals, la reducció de superfície vèlica, en comparació amb la d'una fragata del mateix tonatge, podia comportar una reducció de velocitat mitjana de l'ordre del 7%, que compensava sobradament la reducció de tripulació que permetia.

.

BALANDRA

L'aparell de la balandra era un aparell modern, més emprat a les mars lígurs i provençals que a la catalana. Tot i això, a les nostres aigües n'hi hagueren unes quantes, de balandres, als últims anys del segle XIX i els primers del XX. De les balandres catalanes, les més petites, caracteritzades pel seu buc ras i de formes molt fines (proa de violí i popa ben llançada), s'empraren a usos atípics, com el contraban i l'esbarjo, i les més grans, de buc feixuc, per al petit cabotatge.

L'aparell de balandra consta d'un sol pal compost, al qual s'enverguen la vela major cangrea i la corresponent escandalosa, i a proa, un sol floc, amurat a un botaló.

De la balandra que equilibrava el velam amb un petit baticul, el pal del qual s'arborava molt cap a popa (era un aparell de iol), a Catalunya en solíem dir "balandra i mitja".

A la nostra Marina comercial, de balandres no n'hi hagueren pas gaires, perquè el fort arrelament de la vela llatina i la poca evolució de la nostra construcció naval varen retardar considerablement l'adopció de la vela cangrea, i quan l'ús d'aquesta començà a generalitzar-se, la propulsió mecànica i el tren ja desallotjaven la vela del tràfic comercial.

BALANDRA i MITJA

de cabotatge

Aquest petit vaixell de cabotatge, de tipificar-lo ortodoxament, seria un iol (flocs, una vela major cangrea important i un baticul). Però, a la Mediterrània catalana diríem que és una balandra i mitja.

Així, el títol de la fotografia podria ser: una balandra i mitja amb cobertada de sacs.

Igual que balandra, la balandra i mitja era un vaixell que no prosperà gaire als nostres ports pel que fa al tràfic comercial, perquè la vela cangrea va aparèixer tard a les nostres aigües.

BERGANTÍ GOLETA

de quatre pals Sant Mus

L’esplèndid bergantí goleta de quatre pals Sant Mus, atracat al moll comercial, fou construït a les drassanes Llompart, de Palma de Mallorca, i avarat l’any 1919.

Fou l'últim gran veler de fusta (carena folrada de coure) a figurar en el registre mercant espanyol. Desplaçava 1.224 tm; el seu registre era de 607 BRT; mesurava 51,2 m. d’eslora, 11,5 m. de mànega i 4,8 m. de puntal. L’arboradura tenia una guinda de 30 m. Tot i que fou dissenyat i construït com un veler pur, en el transcurs del seu primer viatge a Nova York li instal·laren un motor auxiliar.

Al llarg de la seva carrera mercant, efectuà bastants viatges transatlàntics. Durant la Guerra Civil espanyola, abandonat al port de Barcelona, per assegurar-ne la supervivència es pensà adscriure’l al Museu Marítim o a l’Escola Nàutica, però els projectes quedaren en no-res. Després de la guerra, el seu propietari el cedí a l’Estat, que el convertí en pontó escola de l’Organización Juvenil Española (escola de Flechas Navales, de la Falange) i li canvià el nom pel de Baleares. Desenvolupant aquella funció, romangué més d’una vintena d’anys atracat al Moll de la Fusta del port barceloní, on es deteriorà progressivament. Fou desballestat l’any 1966.

GOLETA de VELATXO i GÀBIES

"Carl Vinnen", atracada al moll comercial

Aquest singular vaixell formava part d’una sèrie de cinc d’iguals, construïts per les drassanes Germania (Krupp), de Kiel, entre els anys 1921 i 1922, per a l’armador F.A. Vinnen. Els altres foren l’Adolph Vinnen, el Christle Vinnen, el Werner Vinnen i el Sussane Vinnen.

El Carl Vinnen tenia un registre d’unes 1.827 BRT; la seva eslora era de 79,8 m i la seva mànega, de 13,5 m. Disposava d’un motor auxiliar bastant potent, que el convertia en un motoveler. Les elegants formes del seu buc corresponien a les dels més fins velers metàl·lics del principi del segle XX.

El seu aparell, en canvi, fou una innovació poc reeixida: un intent de reduir al màxim la tripulació del vaixell i el mateix cost de l’aparell, perquè la vela pogués competir amb la creixent propulsió mecànica, cada vegada més eficient (la vela podia estalviar molt de combustible, i el motor, molt de temps perdut en les encalmades). Per les dades de què disposem, el Carl Vinnen visità el port palamosí els anys 1933, 1934, 1935 i 1936. I el Werner Vinnen, l’any 1934. L’any 1939, el Carl Vinnen encara estava en servei.

BARCA de MITJANA

En segon terme s’hi veuen quatre barques de mitjana. Dues a prop del moll i dues més enfora. Tret a la platja hi ha un llagut, que podria ser una palangrera.

Les Barques de Mitjana eren petits vaixells de buc generalment voluminós i feixuc i no gaire velats (aparell adaptat a una tripulació mínima). A la mar catalana n’hi hagueren moltes durant les últimes dècades del segle XVIII i quasi tot el XIX, fins que els vapors i el tren, principalment, varen convertir en obsolet el tràfic marítim de cabotatge, en el qual les barques de mitjana havien jugat un paper importantíssim, mantenint el tràfic comercial entre les diferents localitats costaneres i els centres de sortida i d’arribada dels grans vaixells, que anaven a ultramar o en tornaven.

A la costa de ponent, algunes barques de mitjana petites es dedicaven a la pesca d’arrossegament, amb l’art del bou.

POLLACRA GOLETA

Teresa

La pollacra goleta Teresa entrant a port, amb ventolina del nord, remolcada pel seu bot de servei. A bord, dos homes acaben d’aferrar el velatxo baix. Només s’han pogut trobar referències d’una pollacra goleta anomenada Teresa Puig, de l’armador català J. Llusà, que molt bé podria ser la de la fotografia. Era un vaixell de 323 BRT, construït a Itàlia l’any 1872. No sembla tan probable que sigui la pollacra goleta Teresa, de 135 tones, construïda al Masnou l’any 1856.

Una pollacra goleta o una pollacra rodona només es diferencien d’un bergantí rodó o d’un bergantí goleta, respectivament, en què els seus pals són piols. L’avantatge d’aquest tipus de pal és que permet arriar totes les vergues i així, al reduir o carregar el drap, cada vela quadra queda a redòs de la immediatament inferior, facilitant molt la tasca de prendre rissos o d’aferrar-les.

El de pollacra és un aparell exclusivament mediterrani, escaient a vaixells de menys tonatge que els bergatins o bergantins goleta.

BERGANTÍ GOLETA

Un bergantí goleta (no es distingeix el nom), de buc de fusta, atracat de punta (popa al moll) al moll comercial, pel costat de dintre, amb el velam aferrat. A l’esquerra de la fotografia hi apareix la proa d’un petit iol cangreu d’esbarjo.

Se solien aparellar de bergantí goleta els vaixells de tonatge escàs, que tenien el buc massa fi per admetre un aparell de bergantí rodó o de bergantí, però que eren massa grossos per aparellar-los de goleta. També, la considerable reducció de tripulació que permetia l’aparell de bergatí goleta, en comparació amb el de bergantí rodó o de bergantí, hi tenia bastant a veure, en l’adopció d’aquest aparell. Tot i això, de bergantins goleta de tonatge considerable i de més de tres pals, com el Sant Mus, n’hi hagueren alguns, però pocs.

Generalment, l’aparell de bergantí goleta s’adaptava molt bé al tràfic de cabotatge.

GOLETA de VELATXO 

Estrella Polar, de tres pals

La goleta de velatxo, ex Romo, fou construïda a Svendborg, Dinamarca, l’any 1939, com el segon vaixell escola d’oficials de la naviliera Lauritzen. Les seves característiques eren: 145 BRT; 29,5 m d’eslora; 7,3 m de mànega; 424 m2 de velam (arboradura de 25 m de guinda), i portava un motor auxiliar semidièsel de 120 CV. La seva estampa palesava de manera inequívoca el seu origen nòrdic i xocava bastant a la Mediterrània.

Durant el seu primer viatge el sorprengué la Segona Guerra Mundial a França, i per lliurar-se’n va venir a la Mediterrània. Un cop aquí es dedicà un temps al cabotatge entre els ports del llevant peninsular i els del golf de Lleó, fins que quedà amarrat i desarmat a València.

L’any 1940 l’adquirí un armador espanyol, el qual, quatre anys més tard, el vengué a la naviliera Empresa Nacional Elcano, que el matriculà a Cadis. Aquella, immediatament, el posà en servei, fent-li simultaniejar les funcions de vaixell escola per als futurs oficials de la companyia (8 alumnes) amb el tràfic de cabotatge entre Canàries, la costa mediterrània peninsular i els ports dels golfs de Lleó i de Gènova. També efectuà algun viatge al Sàhara espanyol. Als anys 1960, la naviliera espanyola el va vendre a una companyia de xàrter de les illes Bahames. Després, no en sabem res més, tot i que, per la qualitat de la seva construcció, encara podria estar en servei.

GOLETA

Pascual Flores sortint de port a motor

La goleta, ex Vulcano, fou construïda a Alacant, l’any 1918. El seu registre era de 169 BRT; el desplaçament màxim, de 300 tm; la seva eslora entre perpendiculars, de 28,6 m, i portava un motor auxiliar de 90 CV de potència indicada. L’any 1971 encara figurava en la Lista Oficial de Buques. El seu aparell esvelt i generós palesa la seva condició primera de veler pur.

Les goletes i pailebots mediterranis, per haver aparegut tardanament, aviat varen perdre la condició original de velers purs, en ésser motoritzats. Primerament se’ls van treure els mastelers, les parts més delicades de l’arboradura, i se’ls va escurçar el bauprès, que estorbava per maniobrar a port, i després, en molts casos, es prescindí del pal major o del de messana, deixant el trinquet per sostenir les plomes de càrrega. En molts d’aquells vaixells, també hi aparegueren superestructures (casetes de govern) impròpies d’un veler, però còmodes. Del velam, només en solia quedar el cangreu del trinquet i la trinqueta, que hissaven per ajudar el motor quan el vent ho permetia.

QUETX de CABOTATGE

entrant a port

L'aparell de quetx era de maniobra senzilla i de fàcil equilibri. Fou el preferit pels marins de cabotatge de l’Europa atlàntica. A la Marina de vela catalana n’hi hagueren ben pocs, perquè, aquí es tendí més als aparells de pailebot i de goleta. També, els aparells llatins, més tradicionals, es mantingueren molt de temps en les embarcacions de poc tonatge, de cabotatge i de pesca. De tots els vaixells de vela de més de 50 tones construïts a Catalunya durant el segle XIX, només un 1%, aproximadament, s’aparellaren de quetx cangreu.

Tot i l’aparell d’aspecte clarament nòrdic, atlàntic, el buc del vaixell d’aquesta fotografia té un aspecte genuïnament mediterrani.

BERGANTÍ RODÓ

Un bergantí rodó (a l’esquerra) i un bergantí goleta (a la dreta). Ambdós, amb el velam aferrat. La musiqueria de l’espill d’ambdós vaixells no dóna cap pista per saber d’on són. Podrien ser dos vaixells lígurs, italians. El bergantí rodó porta escrit un nom a la caseta, que a la postal és impossible de llegir.

Quan es parla de bergantins, sempre cal distingir el bergantí rodó del bergantí. La vela major del primer és quadra i la seva cangrea, relativament petita. El bergantí no arma pas aquella vela major quadra, i la seva cangrea, que s’anomena bergantina, és bastant grossa i es considera la vela major del vaixell.

Els bergantins rodons i els bergantins, pel seu tonatge minso i la seva bona maniobrabilitat, foren excel·lents vaixells de cabotatge, però també s’empraren per al tràfic d’altura, transatlàntic, com els construïts a Catalunya durant el Segle d’Or de la nostra Marina. A la Mediterrània occidental, els bergantins rodons lígurs, alguns dels quals havien tocat el port de Palamós, foren els últims a mantenir-se actius (últimes dècades del segle XIX i primeres del XX).

GOLETA FRANCA 

d'esbarjo, Orion, sortint de port

L’Orion (ex Sulvana, pavelló britànic; ex Pays de France, pavelló francés; ex Diane, pavelló britànic; ex Vira, pavelló argentí) és un bon exemple del que foren les grans i elegants goletes de l’època daurada del yachting. Fou dissenyat i construït per Camper & Nicholson l’any 1910, al Regne Unit.

Desplaçava 274 tn, la seva eslora total era de 44,8 m i la de flotació, de 27,5 m, i mesurava 7,2 m de mànega. Enarborà pavelló espanyol l’any 1930, i el gallardet del Reial Club Nàutic de Barcelona, l’any 1946. Bastants anys després, tornà a canviar de propietari i l’aparellaren de goleta de veles d’estai. L’any 1968 s’incorporà al registre italià. Actualment, reconstruït, torna a lluir el seu esplèndid aparell original.

Per la bandera espanyola que porta pintada al costat, la fotografia hauria estat feta els anys de la Segona Guerra Mundial (1944 o 1945).

LAGUT 

barques del bou

En primer terme uns llaguts atracats de punta al moll i orejant el drap. Per les proporcions que dóna el bot que es veu a la seva popa, segurament són barques del bou.

En segon terme es distingeixen tres pailebots (un, a la banda de terra del moll, i dos, a la de fora). I en últim terme, i a l’esquerra, una barca de mitjana.

Les barques de bou de la nostra costera, com les que hi havia hagut a Cadaqués, Roses, l’Estartit i Palamós, solien anar aparellades de tartana (mestra llatina i pollacra), amb un velam generós, que proporcionés la capacitat de tracció necessària per arrossegar l’art. La majoria treballaven en parella, portant cadascuna de les dues embarcacions una cama de l’art. També podien treballar soles, obrint les cames de l’art mitjançant tangons. A la nostra costera, la pesca d’arrossegament a vela es practicava des del principi del segle XVIII i es mantingué fins al començament de la tercera dècada del segle XX, quan es va iniciar la motorització de les embarcacions de pesca i aparegueren les vaques.

PAILEBOTS MEDITERRANIS 

fondejats a l'avantport

En ambdós vaixells, ja s’hi observen les conseqüències de la motorització: amputació dels baupresos i dels mastelers; reducció substancial del velam, que es limita a ésser auxiliar –només armen el cangreu del trinquet i la trinqueta-, i la presència d’una gran caseta de govern (vaixell de l’esquerra).

Els pailebots no són altra cosa que goletes franques. Només a la costa mediterrània de la península Ibèrica i especialment als Països Catalans en solem dir pailebots, de les goletes franques mercants. El terme anglosaxó pilot boat s’emprava per designar les veloces i marineres goletes de practicatge dels ports nord-americans de l’Atlàntic, dels francesos i anglesos dels canals de la Mànega i Bristos i dels alemanys de la mar del Nord. A l’aparèixer a la Mediterrània les primeres goletes franques mercants, de cabotatge, és molt possible que els mariners locals, molts dels quals havien navegat fins a algun d’aquells ports –sobretot els meridionals dels Estats Units-, per anomenar d’alguna manera el nou tipus de vaixell i d’aparell, d’aquelles goletes en comencessin a dir-ne pailebots, perquè l’aparell els recordava el dels pilot boats que havien vist en aigües estrangeres. Després, el barbarisme va fer fortuna i es va incorporar a la nostra terminologia marinera.

TARTANA 

En primer terme, una petita embarcació de pesca, aparellada de tartana llatina (vela mestra llatina i pollacra, amurada a un botaló).

En segon terme el bricbarca Teresa amb dues línies de fondeig donades per la popa i una escala reial armada al costat.

Una tartana no és altra cosa que un llagut que completa el seu velam armant una pollacra (floc sense envergar a l’estai), que s’amura a un llarg botaló. El pal de les tartanes solia arborar-se en candela.

Es podien aparellar de tartana tant les embarcacions petites com les més grosses. El tonatge de la majoria de les tartanes oscil·lava de les 10 a les 50 tones, però el de les més grosses podia acostar-se a les 100. Les de tonatge escàs o mitjà solien emprar-se per a la pesca d’arrossegament, i les més grosses, per al tràfic de cabotatge.

L’aparell de tartana era més propi de les costes occitanes, del golf de Gènova i de les mediterrànies meridionals de la peninsula ibèrica que de les catalanes.